'L'ÀLIGA DE LA FESTA', per Jan Grau (III).
Us oferim al llarg d'aquesta setmana -prèvia a la presentació en societat de la nova Àliga de Cervera-, i en cinc lliuraments -aquest és el tercer-, l'escrit "L'Àliga de la festa", de l'expert en patrimoni festiu Jan Grau Martí, text inclòs en el llibret de la Festa Major de Cardona de l'any 2011.
Breu història de les aligues festives.
Com ens passa amb la majoria de figures festives, les referències
històriques es remunten a les primeres processons de Corpus. L'àliga
apareix documentada el 1399, a Saragossa, a la coronació de Martí
l'Humà, on es va desplaçar des de Barcelona amb la víbria. En aquesta
ocasió, justament, no va exercir les seves funcions habituals, sinó que
van escenificar totes dues una lluita, com una al·legoria de la lluita
del bé contra el mal.
El punt de partida de documentacions de l'àliga barcelonina és un
protocol del seguici de la processó de Corpus, datat el 1424 i integrat
dins del Llibre de les Solemnitats de Barcelona. Des d'aquesta data
apareix sovint a les documentacions, el mateix passa a d'altres
poblacions, que si bé les primeres referències són de segles posteriors,
tampoc no tenim dades que ens permetin saber si abans havien comptat
amb àligues. Els segles de les àligues per excel·lència són del XVI al
XVIII.
En el segle XVIII, la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta
significaran la desaparició de moltes figures festives perquè depenien
dels gremis, pel que fa a les àligues, la repressió exercida sobre les
institucions i naturalment sobre totes les cerimònies pròpies. Per
acabar-ho d'adobar, l'àliga era el símbol de la casa d'Àustria, els
opositors als Borbons que acabaven d'accedir al tron d'Espanya. Quan un
país passa males èpoques, les festes se'n ressenten i els gremis, que
havien estat els principals motors festius, ni en deurien tenir ganes ni
estaven en condicions econòmiques per fer festes lluïdes. Bona part de
les àligues existents desapareixen entre aquest segle i principis del
següent.
Cal especificar que les àligues festives són dels Països Catalans, llevat del cas de Bèlgica on existeixen àligues a Ath, Nivelles i Brusel·les. Al País Valencià està documentada una àliga a Ontinyent el 1920, les que surten al Corpus de València i la de Morella. A l'illa de Mallorca, en lloc d'una àliga en són dues les que acompanyen a Sant Joan Pelós a Pollença, portades de la mateixa manera que es porten els cavallets i al segle XVII hi ha documentades parelles d'àligues d'aquest estil a Palma i a Felanitx.
Cal especificar que les àligues festives són dels Països Catalans, llevat del cas de Bèlgica on existeixen àligues a Ath, Nivelles i Brusel·les. Al País Valencià està documentada una àliga a Ontinyent el 1920, les que surten al Corpus de València i la de Morella. A l'illa de Mallorca, en lloc d'una àliga en són dues les que acompanyen a Sant Joan Pelós a Pollença, portades de la mateixa manera que es porten els cavallets i al segle XVII hi ha documentades parelles d'àligues d'aquest estil a Palma i a Felanitx.
L'àliga festiva i l'àliga protocol·lària.
La presència de l'àliga a les festes la trobem documentada a les
processons de Corpus; el seu paper, però, era variat. Només per citar-ne
un exemple, al Llibre de les Solemnitats de Barcelona trobem, per una
banda, que el 1424 l'àliga anava sola a la processó i per una altra com a
símbol de sant Joan Evangelista, però també formava part de l'entremès
de sant Sebastià i els cavalls cotoners. Per tant, hem de suposar que
deuria haver-hi més d'una àliga perquè veiem difícil que l'àliga anés
amunt i avall de la processó, tot i que, com que desconeixem els detalls
de com anava aquesta, dels llocs on es paraven i feien les
representacions, fins i tot és suposable que els mateixos actuants
poguessin gaudir d'alguna manera del que feien els altres.
Sabem, per altra banda i en un sentit protocol·lari, que l'àliga anava a
la casa de la ciutat a ballar davant dels consellers, convidant-los a
assistir a la celebració del Corpus, de la mateixa manera que també
l'àliga anava a fer la mateixa dansa i amb la mateixa intenció davant
dels canonges. Si no es tractava de dues àligues diferents, per compte
de qui anava a convidar. El més lògic és que els consellers fossin
convidats pel capítol catedralici, atès el sentit religiós del Corpus, i
al mateix temps el consell consistorial convidés els canonges per
tractar-se del màxim esdeveniment de la ciutat. Eren dues àligues? Era
una de sola que acomplia les dues funcions? Evidentment no ho sabem,
caldrà investigar més.
Dins la processó l'àliga era una representació més, però la seva importància venia donada pel lloc que ocupava en el seguici, la proximitat amb la custòdia vinculada als quatre evangelistes. Ara bé, per altra banda, el fet de desfilar sola podia significar també la seva importància simbòlica envers la ciutat, reconeguda per la gent cada vegada que ballava en honor d'un visitant il·lustre, funció exclusiva d'aquest entremès. En canvi, dins la processó desconeixem si ballava.
El ball de l'àliga, des d'un punt de vista protocol·lari, possiblement comptés arreu amb la mateixa melodia, si més no, la partitura del ball de l'àliga barcelonina de 1774 és pràcticament igual a la de la dansa de l'àliga de Berga. De Barcelona sabem que el càrrec de ballador de l'àliga era tret per oposició i vivia en una casa on també custodiava la bèstia. Es tractava del que avui anomenaríem un funcionari perquè cobrava a càrrec de la ciutat, i no només per al Corpus, sinó també per cada ocasió en la qual la ciutat volgués fer els honors a algú. Com és lògic, si el ball havia de servir per honorar, calia garantir una execució impecable i, per tant, l'ajuntament se n'assegurava amb una persona qualificada i directament a sou. No coneixem amb tant detall les particularitats d'àligues d'altres poblacions, però podem suposar que no deuria ser gaire diferent.
No hem de trobar estrany que una figura ballant una dansa simbòlica signifiqui un obsequi d'honor, ho trobem encara a molts indrets i, sense anar més lluny, darrerament ho hem vist sovint al País Basc amb el seu Aurrescu. Les vicissituds històriques i les repressions que hem patit a Catalunya ha afectat de retruc les nostres tradicions, i, naturalment, si l'àliga acomplia una funció protocol·lària a càrrec de les institucions, en rebre aquestes, van rebre també els nostres costums institucionals.
Dins la processó l'àliga era una representació més, però la seva importància venia donada pel lloc que ocupava en el seguici, la proximitat amb la custòdia vinculada als quatre evangelistes. Ara bé, per altra banda, el fet de desfilar sola podia significar també la seva importància simbòlica envers la ciutat, reconeguda per la gent cada vegada que ballava en honor d'un visitant il·lustre, funció exclusiva d'aquest entremès. En canvi, dins la processó desconeixem si ballava.
El ball de l'àliga, des d'un punt de vista protocol·lari, possiblement comptés arreu amb la mateixa melodia, si més no, la partitura del ball de l'àliga barcelonina de 1774 és pràcticament igual a la de la dansa de l'àliga de Berga. De Barcelona sabem que el càrrec de ballador de l'àliga era tret per oposició i vivia en una casa on també custodiava la bèstia. Es tractava del que avui anomenaríem un funcionari perquè cobrava a càrrec de la ciutat, i no només per al Corpus, sinó també per cada ocasió en la qual la ciutat volgués fer els honors a algú. Com és lògic, si el ball havia de servir per honorar, calia garantir una execució impecable i, per tant, l'ajuntament se n'assegurava amb una persona qualificada i directament a sou. No coneixem amb tant detall les particularitats d'àligues d'altres poblacions, però podem suposar que no deuria ser gaire diferent.
No hem de trobar estrany que una figura ballant una dansa simbòlica signifiqui un obsequi d'honor, ho trobem encara a molts indrets i, sense anar més lluny, darrerament ho hem vist sovint al País Basc amb el seu Aurrescu. Les vicissituds històriques i les repressions que hem patit a Catalunya ha afectat de retruc les nostres tradicions, i, naturalment, si l'àliga acomplia una funció protocol·lària a càrrec de les institucions, en rebre aquestes, van rebre també els nostres costums institucionals.
Text facilitat per Ramon Felipó Oriol, wrfelipo@gencat.cat
informació extreta de http://locarranquer.blogspot.com.es/2013/01/laliga-de-la-festa-per-jan-grau-iii.html?m=1
