L’àliga, incorporada a la festa
major el 1996 per iniciativa de dues entitats reusenques –Carrutxa i el
Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals -CRAC–, és propietat de la
ciutat i és ballada per membres del CRAC.
Un símbol del poder
Podem situar l’àliga en el conjunt de
personatges, balls i danses característics dels seguicis festius
catalans. L’àliga sol anar en un lloc destacat dels seguicis i el seu
ball és, generalment, molt solemne.
La presència de l’àliga a les festes catalanes és coneguda des del segle XIV. Són nombroses les poblacions que tenen, o han tingut en algun moment de la seva història, l’àliga entre els seus elements festius. Esmentem, només, alguns exemples: Agramunt, Barcelona, Berga, la Bisbal d’Empordà, Cervera, Girona, Manresa, Mataró, Morella, Olot, Pollença, Sitges, Tarragona, Tortosa, València, Valls, Vic i Vilafranca del Penedès.
L’àliga era un símbol del poder. En el bestiari popular, cenyir corona és pràcticament reservat a les àligues i els lleons.
El seu simbolisme es fa palès per les prerrogatives de què gaudeix: és l’únic entremès que pot ballar a l’interior de l’església, el seu lloc a les processons és el d’honor –és sempre el més proper a la custòdia o a la imatge del sant–, té la funció de rebre els hostes més importants i la seva salutació és senyal d’homenatge.
La presència de l’àliga a les festes catalanes és coneguda des del segle XIV. Són nombroses les poblacions que tenen, o han tingut en algun moment de la seva història, l’àliga entre els seus elements festius. Esmentem, només, alguns exemples: Agramunt, Barcelona, Berga, la Bisbal d’Empordà, Cervera, Girona, Manresa, Mataró, Morella, Olot, Pollença, Sitges, Tarragona, Tortosa, València, Valls, Vic i Vilafranca del Penedès.
L’àliga era un símbol del poder. En el bestiari popular, cenyir corona és pràcticament reservat a les àligues i els lleons.
El seu simbolisme es fa palès per les prerrogatives de què gaudeix: és l’únic entremès que pot ballar a l’interior de l’església, el seu lloc a les processons és el d’honor –és sempre el més proper a la custòdia o a la imatge del sant–, té la funció de rebre els hostes més importants i la seva salutació és senyal d’homenatge.
L’antiga àliga de Reus
L’àliga reusenca és documentada des del 1627 i va sortir fins al 1738, amb algunes intermitències.S’ha
dit que el seu ballador havia de ser un mestre de dansa. Aquesta és una
circumstància que apareix explicitada algun cop –per exemple, el 1683–
i, en tot cas, hi ha indicis que el ballador havia de comptar amb una
certa qualitat. Ens ho fa pensar el fet que, a diferència dels gegants i
la mulassa que són ballats per treballadors municipals, el ballador de
l’àliga canvia sovint i encara, algun cop, es va a cercar fora vila. Cal
dir, però, que l’àliga també és portada alguns cops per la mateixa
colla encarregada de treure al carrer els gegants.
L’àliga sortia sempre a les grans solemnitats i, amb major o menor
continuïtat, cada any per Corpus i Sant Pere. Sembla factible creure que
s’intentà mantenir-la dins el seguici, però que la necessitat de
comptar amb un ballador especialitzat i el deteriorament de la peça, que
necessitaria ser reparada força més sovint que els gegants, motivà que
alguns anys deixés de sortir.
Entre
1627 i 1640 va sortir amb certa regularitat. Després d’un periode sense
sortir i sense festes –guerra, epidèmies– el 1683 fou necessari
refer-la ja que es trobava molt deteriorada. Aquell any va participar en
la solemnitat del trasllat de la imatge de la marededéu de
Misericòrdia, que es trobava a la vila des de 1652, al seu santuari.
D’aquesta festa es conserva un testimoni que ens indica el paper
cerimonial de l’àguila, ja que en passar la processó per la plaça del
Mercadal, on l’arquebisbe de Tarragona contemplava el seu pas “davant de
sa Ilustríssima, en casa de Joseph de Simó, se cantà sonorosament i s’i
dansà la àguila molt destrament” Fins a la guerra de Sucessió, l’àliga
seguí sortint, amb alguna intermitència potser provocada pel seu
deteriorament.
L’àliga com a símbol antiborbònic
L’àliga festiva reusenca presenta la
particularitat d’haver esdevingut un símbol polític a partir de la
guerra de Successió, en la qual els partidaris de l’Arxiduc Carles
d’Àustria foren coneguts com a àligots, front als botiflers, partidaris de Felip V de Borbó.
L’any 1712, en plena guerra, Reus va rebre el títol de ciutat i entre els privilegis de què podia gaudir hi havia el de poder afegir una àliga al seu escut. Aquest privilegi, però, només va ser vigent fins al 1714. L’àliga com a motiu esdevingué un símbol de la resistència antiborbònica. Al llarg del segle XVIII, moltes cases de la ciutat poblaren els balcons amb àligues de ferro forjat, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. I a la memòria popular restà la creença errònia que l’àliga festiva havia estat feta el 1712 per commemorar la concesió del títol de ciutat.
L’any 1712, en plena guerra, Reus va rebre el títol de ciutat i entre els privilegis de què podia gaudir hi havia el de poder afegir una àliga al seu escut. Aquest privilegi, però, només va ser vigent fins al 1714. L’àliga com a motiu esdevingué un símbol de la resistència antiborbònica. Al llarg del segle XVIII, moltes cases de la ciutat poblaren els balcons amb àligues de ferro forjat, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. I a la memòria popular restà la creença errònia que l’àliga festiva havia estat feta el 1712 per commemorar la concesió del títol de ciutat.
Les últimes sortides de l’Àliga
El 1713, ja sota la dominació borbònica, la vila celebrà el naixement de Ferran, fill de Felip V, amb focs i sortida dels gegants, la mulassa i l’àliga. Ben aviat, però, aquest va quedar arraconada a la casa de la vila.
De la significació política de l’animal festiu n’és bona mostra l’agressió que va patir, el 1721, mentre era desada a l’ajuntament. Fou agredida pels botiflers, que la trencaren, li clavaren gavinetades i li arrencaren els ulls i la vara que portava com a símbol d’autoritat.Fou refeta el 1725, any en què es va signar el tractat de Viena, en virtut del qual, entre altres aspectes, es concedia una amplíssima amnistia als represaliats per causa de la guerra de Successió. A partir d’aquest moment, l’àliga tornà a sortir amb certa regularitat fins a la seva definitiva desaparició. La darrera sortida notable de l’àliga que coneixem, va ser el 1733, amb motiu de les festes en honor a sant Bernat Calbó.
L’últim any en que la seva sortda apareix documentada és el 1738. A l’any següent es va fer una reforma dels gegants. Potser, en aquest moment –per motiu de la seva significació, però també del cost del seu manteniment– es va optar per prescindir de l’àliga. L’àliga constituïa, certament, un símbol poc grat per a aquells que pocs anys abans l’havien mutilada, els borbònics. Si bé és cert que en el moment del tractat de pau els botiflers tornaren l’àliga a la festa, també sembla lògic que no tinguessin massa cura de la seva conservació, especialment en un moment en què continuava essent un símbol de resistència dels austracistes
.L’àliga a la festa
L’àliga de Reus era daurada i, al cap,
duia corona reial. Portava un colomí viu al bec i un bastó de
comandament sota l’ala. Portada per un sol ballador, que en algun moment
hauria estat un mestre de dansa, el seu ball era solemne i s’emprava
per saludar les autoritats i els personatges notables. L’acompanyament
musical de l’època anava a càrrec de les cobles de ministrils que pagava
el municipi.No coneixem una tonada
específica per a la seva dansa. A Reus, les sortides de l’àliga
apareixen, com a mínim, documentades en tres festes: el Corpus, les
festes majors i les solemnitats cíviques o religioses. De vegades –si
més no, cap a finals del segle XVII–, també va sortir per les festes
patronals de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, tal com també
ho feren els gegants i la mulassa, en aquest cas, tots a càrrec de
l’esmentada confraria.
A l’igual que en el passat, l’àliga participa actualment a la
processó de Corpus, en els seguicis i cercaviles de la festa major de
Sant Pere i en la baixada dels grups festius al santuari de Misericòrdia
el 25 de setembre. En aquesta diada entra a l’interior de l’església i
balla davant l’altar, portant un pom de flors a la boca.
En l’actualitat, l’àliga reusenca compta amb dos balls, el curt i el llarg, de tonada semblant, que s’interpreten en moments determinats de la festa a tall de salutació o com a dansa de lluïment.
L’àliga actual és obra de Manel Llauradó i és una nova creació –no es conserva cap iconografia de l’àliga desapareguda al segle XVIII– que segueix l’estil de les àligues tradicionals catalanes. Les tonades de la seva dansa –de la qual n’hi ha una versió curta, per saludar, i una de llarga, per ballar al mig de la plaça– i l’adaptació de toc de processó són de Jesús Ventura. La música és interpretada per una formació de cobla
Text: Ezequiel Gort i Salvador Palomar